Inici » Noticies » La Carta de les llengües regionals o minoritàries a les Balears: incompliments i propostes

La Carta de les llengües regionals o minoritàries a les Balears: incompliments i propostes

El sociolingüista Bernat Joan i Marí és l'autor de l'article La Carta de les llengües regionals o minoritàries a les Balears: incompliments i propostes, publicat a Revista de llengua i dret. 

El reproduïm a continuació:

La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries estableix el marc dins el qual s’ha de dur a terme la regulació de les actuacions dels estats membres en relació amb les llengües que s’hi recullen. No entrarem en la discussió de si la CELRM constitueix una eina per facilitar la “mort dolça” de les llengües minoritàries i/o minoritzades, o si l’eina realment es pot utilitzar per millorar la situació d’aquestes llengües (i, per tant, de les respectives comunitats lingüístiques). Soc plenament conscient, emperò, que probablement una part important dels que la varen promoure no la pensaven com a eina per aconseguir la plena normalitat per a les llengües involucrades, mentre que una minoria la veia com una eina per avançar en aquesta línia. Avui voldria pensar que la minoria s’ha eixamplat considerablement.

Farem atenció, en aquest apunt, al que ha dit el Comitè d’Experts que fa el seguiment de la Carta i de les recomanacions al Comitè de Ministres, referit al territori de les Illes Balears.

En l’Informe del Comitè d’Experts, de 20 de març de 2019, però fet públic amb les Recomanacions del Comitè de Ministres, d’11 de desembre del mateix any, hi apareixen dos àmbits destacats clarament com a problemàtics per a l’ús normal del català a les Illes Balears: l’Administració de justícia i l’Administració perifèrica de l’Estat. També hi apareixen, de manera menys extensa, l’educació i la sanitat.

Els incompliments de la Carta pel que fa a l’Administració de justícia són generals a tots els territoris del Regne d’Espanya amb una llengua pròpia diferent de l’oficial de l’Estat. Així, amb relació a les Illes Balears, l’informe dels experts fa referència a les mancances en el coneixement del català per part dels jutges, en l’ús del català en els judicis a petició d’una de les parts, a l’existència de traductors i intèrprets disponibles quan hom vol fer servir la llengua catalana i a l’ús del català en els documents administratius. En qualsevol cas, queda clar que usar el català a la justícia, a les Balears, està notablement entrebancat, de manera que s’afecten els drets lingüístics dels ciutadans que opten (o optarien) per fer-hi servir la llengua catalana. Podem apuntar sense gaire por d’equivocar-nos que aquestes inadequacions a la Carta provenen del fet que l’Administració de justícia no s’ha adaptat tampoc a l’anomenat “Estat de les autonomies”: cossos estatals únics, preservats de la legislació que emana de les comunitats autònomes constitueixen una estructura que dificulta clarament el compliment d’allò que estableix la CELRM.

L’Estat espanyol, malgrat reclamar-se com a “autonòmic”, no ha desenvolupat una cultura interna de la pluralitat.

Pel que fa a l’Administració perifèrica de l’Estat, s’observa el desconeixement de la llengua catalana per part de molts servidors públics i l’absència del català en els formularis oficials, també en nombrosos casos. Cal tenir en compte que l’Estat espanyol, malgrat reclamar-se com a “autonòmic”, no ha desenvolupat una cultura interna de la pluralitat, i no ha assumit mai de manera efectiva la pròpia pluralitat lingüística.

Els experts també apunten les dificultats d’utilitzar el català a l’àmbit de la sanitat (a les Balears encara estam en procés d’implementar el decret que obliga els sanitaris a haver de conèixer la llengua catalana, decret que ha estat notablement polèmic i que ha generat resistències en aquest àmbit). La discussió pública ha estat molt més rica del que es pugui desprendre de les anàlisis que comentam, perquè no ha afectat només la perspectiva dels drets lingüístics dels pacients, sinó que ha involucrat un altre aspecte que consideram especialment interessant: la relació entre la qualitat de l’assistència sanitària i una adequada comunicació (fet que inclou, naturalment, la capacitat de poder-se comunicar en les dues llengües oficials de la comunitat autònoma). El requeriment de conèixer la llengua catalana als sanitaris que treballen a les Illes Balears ha anat a batzegades: l’últim govern presidit per Francesc Antich va establir el requisit de conèixer la llengua catalana per treballar a la Sanitat de les Balears. El govern del PP presidit per José R. Bauzá el va derogar. I el govern que presideix Francina Armengol ha decidit recuperar-lo, tot establint, emperò, uns terminis i uns mecanismes extraordinàriament flexibles, per facilitar a tot el personal sanitari l’accés al coneixement de la llengua catalana.

Així mateix, en l’àmbit educatiu, l’Informe es refereix  a la poca presència de la llengua catalana a la formació professional. Resulta relativament freqüent deixar de banda aquest camp de la formació a l’hora de fer un seguiment adequat del decret de mínims que regula l’ensenyament en llengua catalana a l’àmbit no universitari.

En un marc més general, també s’apunta el fet que cal facilitar l’ús del català amb normalitat en la vida pública, tenint en compte que les institucions han de vetllar perquè el compliment de la Carta sigui quelcom que es promogui, i que no sigui utilitzat només com una mena de cotilla legal.

De tot plegat se’n deriven recomanacions sobre els àmbits que ja hem esmentat. Però la més destacada, des del meu punt de vista, és la de canviar la Llei orgànica del poder judicial. L’Administració de justícia és una de les administracions de l’Estat que no s’ha adequat, en tot el temps transcorregut des de l’inici de la transició a la democràcia, a l’estructura pròpia d’un estat autonòmic. Ben al contrari: continua sent una administració centralista, centralitzada i monolingüe (en contradicció amb el que disposen, sense anar més lluny, els estatuts d’autonomia). Sense canviar la llei reguladora del poder judicial resulta impossible que el Regne d’Espanya compleixi el que disposa la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Bernat Joan Marí

Destacada: